Dos-cents anys de solitud

El 16 de setembre és una data icònica pel "poble mexicà", es celebra l'aniversari de la independència de la corona espanyola. Aquest poble que celebra té una personalitat que s'ha anat redefinint constantment i que encara a l'any 2010 no troba el seu destí. El gran conqueridor Hernán Cortés va arribar a les terres que actualment es coneixen com Mèxic el 1519, derrotant a l'Imperi Asteca dos anys més tard. Després de la seva relació amorosa (o almenys de concubinat) amb la indígena coneguda com Marina o "La Malinche", va néixer el primer mexicà aproximadament entre 1521 i 1523: Martín Cortés. La raça mexicana no és un grup indígena específic, sinó que neix de tots els mestissatges i fusions que s'inicien amb la unió sanguínia de l'espanyol Cortés i la indígena, la Senyora Marina. La identitat de totes les generacions subsegüents de mexicans depenia de la casta que racialment els corresponia. No obstant això, no existia una identitat col^.lectiva mexicana.

Octavio Paz va escriure en el llibre El Laberint de la Solitud com "El mexicà s'amaga sota moltes màscares ... de la mateixa manera que la nació ha esquinçat totes les formes que l'asfixiaven. Però no hem trobat encara aquesta (màscara) que reconciliï la nostra llibertat amb l'ordre ... en aquesta recerca hem retrocedit una i altra vegada, per després avançar amb més decisió cap endavant".

1810. El segle de la independència.

La colònia que es va establir en el territori mexicà es va batejar com el Virregnat de la Nova Espanya. Va ser l'assentament políticament més important de la corona espanyola, ja que des d'aquí es dirigia la resta de les colònies espanyoles al món. Per aquesta mateixa raó, va ser una de les colònies que va tenir més dificultat en obtenir la seva independència. Davant d'una constel^.lació de diversos factors que prenien lloc tant a Europa com a Amèrica, el 16 de setembre de 1810 es va iniciar el moviment independentista amb el famós Crit de Dolores, quan el sacerdot Miguel Hidalgo i Costilla acompanyat d'altres independentistes van convocar a la rebel^.lió en contra del virregnat.

El moviment independentista va culminar el 1821 amb l'establiment no de la democràcia, sinó d'un Imperi catòlic, l'Imperi d'Agustí de Iturbide. La Guerra d'Independència d'Espanya no va ser un moviment indígena. Va ser més una estratègia de les classes criolles que no tenien drets polítics plens, però no amb l'afany d'establir una democràcia ni de concedir drets als grups indígenes.

Després de l'Imperi de Iturbide, Mèxic va passar per una etapa republicana fins 1863. Els conservadors mexicans van intentar restablir una monarquia europea, important al benintencionat Maximilià d'Habsburg. L'únic error de Maximilià va ser haver arribat al país equivocat en el moment equivocat; aquest error li va costar la vida . El 1876 va ascendir Porfirio Díaz al poder, un personatge mític que es va convertir en un dictador per més de trenta anys.

1910. El segle de la revolució.

Cent anys després d'haver-se declarat independents, els mexicans es trobaven sota el domini unipersonal no de la corona espanyola, sinó d'un dictador ... i mexicà. Els problemes econòmics i socials que tenia el país eren els mateixos, si no és que hi havia encara més. El 20 de novembre de 1910 es va iniciar la Revolució Mexicana, una revolució camperola que va introduir a personatges com el famós Francisco "Pancho" Villa. La moderna Constitució de 1917 va ser fruit del moviment revolucionari i avui en dia segueix vigent amb algunes reformes.

El 1929 es va crear un partit polític que abraçaria tot el sentiment revolucionari i més tard s'anomenaria el Partit Revolucionari Institucional (PRI). Aquest partit va ser capaç de donar-li unitat al poble mexicà, ja que abraçava la retòrica que havia generat la revolució. Amb els seus valors de repartiment de terres als pagesos, laïcisme i de nacionalització de les empreses estrangeres (com les petrolieres), el sistema polític mexicà va fer difícil que el comunisme tingués l'èxit que va aconseguir en altres països. L'oferta social que representava el comunisme, també la incloïen els elements socials de PRI. Aquest partit va ser capaç de governar Mèxic durant set dècades, fins l'any 2000. En aquests setanta anys en què Amèrica llatina es veia dominada per dictadures militars, Mèxic tenia una dictadura encapçalada no per un home ni per un exèrcit, sinó per un mateix partit polític.

Vicente Fox va guanyar les eleccions de l'any 2000 amb una retòrica i màrqueting del "canvi". Així com Barack Obama va vendre l'esperança del canvi als Estats Units el 2008, Fox ho va fer a Mèxic vuit anys abans. Tot i que l'oposició va arribar al poder, el canvi va ser més aviat estètic, ja que els mateixos grups i quadres polítics es reacomodaven en el Partit d'Acció Nacional (PAN). Per exemple, els "líders" sindicals que negociaven amb el PRI, van passar a la nòmina del PAN, com la famosa líder del Sindicat de Professors: Elba Esther Gordillo.

2010. La realitat mexicana actual.

Quan va néixer el primer mexicà, hi havia una població aproximada de 9.120.000 habitants a Mèxic. Quan es va declarar la independència el 1810, la xifra havia baixat a 6.122.354. Quan es va iniciar la revolució el 1910, la població arribava als 15.160.369. La població mexicana el 2010 arriba als 112.468.855. Conseqüentment, els problemes d'arrel es multipliquen amb el creixement poblacional. Aquesta explosió demogràfica és el resultat d'un fracassat sistema educatiu i d'una política catòlica de la no planificació familiar.

L'esperança de vida arriba gairebé als 80 anys per a les dones i 75 anys per als homes, aquestes xifres s'acosten als nivells dels països de la Unió Europea. No obstant això, la qualitat de vida està molt lluny del món desenvolupat.

Els indicadors d'educació dels països de l'OCDE situen a Mèxic en l'últim o penúltim lloc respecte als altres països del grup.

Mèxic empata el lloc número 89 en l'índex de corrupció a nivell mundial. Juntament amb Lesotho, Malawi, Moldàvia i el Marroc, els mexicans van obtenir un 3.3 (d’una escala de 10 punts) a nivell de transparència segons l'ONG Transparency International en els resultats de l'últim any.

Tot i tenint un PIB més o menys de la mida de l'espanyol, la distribució de la riquesa mai no ha estat equitativa a Mèxic, les disparitats entre les classes altes, mitges i baixes són cada vegada més accentuades. El nivell d'atur a Mèxic és baix , oficialment prop del 5%. Desafortunadament, l'existència de l'ocupació es genera principalment dins de l'economia informal.

Més enllà de tots els malestars econòmics, potser el més impactant és la pobresa dels drets humans que ha marcat les últimes dècades. Els crims de dones a Ciudad Juárez, la impunitat i ineficàcia de la justícia evidencien el mal estat dels drets humans. El masclisme arrelat en la societat queda exposat amb el fet que aquests assassinats s'enfoquen i s'acarnissen principalment en contra de les dones.

Mèxic és ara el bressol i incubadora del narcotràfic. L'empresa del "narco" és un negoci que no genera impostos, però si molta sang. El mercat del narco ja no és només l'exportació de drogues als Estats Units, sinó ara també la satisfacció de la demanda interna.

El sistema polític mexicà és còmplice i soci del narco. El narcotràfic finança campanyes polítiques. El govern obre pas a l'exportació de drogues sense cap aranzel. Els segrestadors a Mèxic són ara els mateixos procuradors de la justícia. La democràcia mexicana es matisa amb els assassinats de periodistes que intenten exercir la llibertat d'expressió.

És que aquesta fotografia de la realitat actual és millor que la de 1810?

El nou segle: el segle de la diàspora.

A la novel^.la Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez, la Família Buendía estava destinada a viure en la solitud. A Mèxic, els mexicans tenen el mateix destí. Mèxic viu la seva solitud al seu laberint. A diferència de Macondo, Mèxic no va desaparèixer als 100 anys, va tenir la seva revolució. Als 200 anys, sembla que tampoc desapareixerà; simplement es transmuta i es converteix cada vegada més al poble fantasma de Comala, en la novel^.la Pedro Páramo de Juan Rulfo.

Aquest tercer segle mexicà està sent marcat per un èxode de mexicans. Els que es resisteixen a viure en aquest Mèxic han decidit marxar a l'estranger. El principal receptor ha sigut els Estats Units. Es calcula que hi ha 11 milions de mexicans nascuts a Mèxic i aproximadament un total de 20 milions incloent ja les segones i terceres generacions nascudes als Estats Units.

L'últim Informe de Desenvolupament Humà del UNDP de les Nacions Unides li assigna a Mèxic una taxa d'emigració del 9% i 9,5% de moviment internacional. Només el 69% dels emigrants són de mà d'obra simple, no qualificada, el 31% restant es compon de mexicans amb estudis avançats des d'educació preuniversitària fins doctorats.

Octavio Paz conclou "... hem arribat al límit: en uns quants anys hem esgotat totes les formes històriques que posseïa Europa. No ens queda sinó la nuesa o la mentida. Doncs després d'aquest ensorrament general de la Raó i la Fe, de Déu i la Utopia, no s'aixequen ja nous o vells sistemes intel^.lectuals, capaços d'albergar la nostra angoixa i tranquil^.litzar nostre desconcert; davant nostre no hi ha res. Estem a la fi sols. Com tots els homes".

Els sis milions de mexicans que van emancipar-se d’Espanya el 1810 podien culpar el virregnat i a aquella corona espanyola per tots i cadascun dels seus problemes. Els 112 milions d'mexicans el 2010 només es poden culpar a si mateixos pels problemes i la realitat en què viuen.

Els mexicans que han aconseguit escapar del laberint de la solitud s'han adonat que la sortida es troba independitzant-se de Mèxic, fugint al laberint de l'exili.

Felicitats Mèxic pel bicentenari de la teva independència! Enhorabona Mèxic pels teus dos-cents anys de solitud!